Teodor Llorente i la llengua dels valencians / Rafael Roca Ricart

A partir de la dècada dels anys 60 del segle XIX, els escriptors catalans començaren a bandejar les velles denominacions de "llemosí" i "llengua llemosina", aplicades a la llengua comuna, en favor de "català" i "llengua catalana". Tanmateix, els escriptors valencians, amb Teodor Llorente al capdavant, es resistiren a abandonar la denominació històrica, ja que a València l'apel·latiu "català" no gaudia de tradició terminològica, i a més creava rebuig social. En aquest sentit, l'estudi repassa la manera com, en un primer moment, Llorente no volgué renunciar a un nom secular que, tot i saber etimològicament erroni, considerava socialment més apropiat; fins que, amb el pas dels anys, i influït per les pressions que li arribaven des de Catalunya, anà substituint progressivament el terme "llemosí" per noms i expressions com ara "valencià", "llengua valenciana", "la llengua comuna", "la llengua d'Ausiàs March", "la llengua que es parla en Catalunya, Mallorca i València", "la llengua que es parla des dels Pirineus fins a Elx, i les Illes Balears" i, finalment, també "català".